Ja m’hi veia. Pujant
les escales. Agafar l’ascensor en un moment com aquest seria tallar el fil dramàtic,
un veritable crim. Passant per davant de l’àtic, imaginant-me, dins, la família
rica de l’edifici. A ells no els xuclen la sang, si més no, no se’n adonen o ho
ignoren.
Pujant ja l’últim
seguit d’esglaons que hem porten al terrat. Obrint-ne la porta, desgastada i
vella, de contraplacat <<merda de fusta sintètica, amb dos dies ja no val
res>>. Sentint el soroll esgarrifós que fa, el que odio cada nit que, impulsat
pel meu insomni, hi pujo a fumar-me un
bon canut, observar les estrelles, i
sentir-m’hi tant petit que m’agafa son.
Ja ho veia, m’ho
havia ben imaginat, com en una pel·lícula, veia un picat, una vista d’ocell. A
la part posterior de l’enquadrament, només es veia ja, un tros molt petit de
terrat. A la part superior del pla, la ciutat als meus peus. Una pluja de mati,
d’aquelles de tardor continental, de les que fan que et costi sortir al carrer.
Els carrers semblen Venècia, els coxes, barques i amb la que estava caient els
gondolers feien cua a l’ INEM.
S’ha convertit en
quelcom crònic, cada dia la mateixa sensació.
En néixer ja estem
ferits de mort, en obrir els ulls i veure el muntatge que ens tenen preparat,
dissenyat, imposat…! Sents unes fortes ganes de abandonar aquest món,
desaparèixer i saltar a buscar respostes més enllà de la vida que coneixem.
Sentim però massa apreci
per aquesta i també un fort pànic al canvi, odies la existència monòtona però
no tens valor a prémer el botó, potser el punt blanc que se’t queda a la retina
no es mes que això, una errada óptica del nostre cervell que s’acaba
devaneixen.
I es que ho tenen ben
muntat, com uns bons segrestadors. Des que sortim del cony de la mare no veiem
més que aquesta gran obra de teatre. A l’escola ens ensenyen a obeir, ens
prenen lliures i a mesura que ens fem grans i augmenten les nostres capacitats,
per altra banda minven les nostres aspiracions oníriques, seguim una educació
industrial.
Cada dia quan m’alço
penso: avui serà el dia, hem diran que soc una espècie de protagonista d’un “Show de Thruman 2.0” molt cruel i que
fora de la vida artificial que m’han induït res s’assembla al que he viscut,
que tot es bonic.
Quina visió més
egocèntrica, pensareu. De moment els guanyo la partida, encara no m’he oblidat
de somiar
